«Blau d'agost és hipnòtica. L'he llegit com un thriller […]. És Levy en el seu millor moment.» — The Conversation
Al cim de la seva llarga i exitosa carrera, la pianista Elsa M. Anderson va haver d'abandonar una actuació a Viena. No es va veure amb cor d'interpretar sencera la seva peça emblemàtica, el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov.
Setmanes després, Elsa és a Atenes, observant com una dona compra un parell de cavallets de joguina en un mercat de carrer. I té el pressentiment que aquella dona és la seva doble: vesteix com ella, deu tenir la mateixa edat, s'interessa per les mateixes coses… I l'acompanya un home vell que s'assembla a l'Arthur Goldstein, el seu professor de piano.
Durant els mesos següents, Elsa viatjarà per Europa fugint de la seva història i alhora, sense contradicció, buscant els seus orígens, en un intent de retrobar la veritat. Acompanyem Elsa en un hipnòtic periple de melangia i transformació, amb què Deborah Levy mostra com revisitem els nostres records més antics, com ens reinventem, com el cos recorda, com som sempre més d'un.
«Infinitament original. Una dona és la història de qualsevol altra dona.» — The New York Times Book Review
«La meva mare va morir el dilluns 7 d'abril a la residència d'avis de l'hospital de Pontoise, on l'havia internada feia dos anys.» Per a Ernaux, la mare encarnava la força motriu de la seva vida i una certa manera d'enfrontar-se al món, primer com a obrera i després com a botiguera. «Nascuda en un ambient de submissió, del qual va voler fugir», va lluitar sempre per «elevar-se».
Annie Ernaux s'endinsa en els complexos i canviants sentiments entre mare i filla al llarg dels anys: amor i odi, culpa, tendresa i enuig, remordiments… I dibuixa, amb una emoció latent, el vincle visceral que manté amb ella, ja vella i malalta, tot i la memòria devastada, tot i l'últim declivi del cos i la ment.
«Ja no sentiré la seva veu. És ella, i les seves paraules, les seves mans, els seus gestos, la seva manera de riure i de caminar, qui unia la dona que soc amb la nena que vaig ser. He perdut l'última connexió amb el món d'on vaig sortir.»
Aquest és alhora un assaig sobre la creació artística i un estudi sobre els principis tècnics, ètics i estètics de la direcció d'escena. Amb vocació divulgativa, l'autor proposa respostes a les preguntes que es fa qui vol ser director o directora teatral: què cal fer i saber? És un art o un ofici? Es pot parlar d'uns fonaments sòlids de l'art de l'escenificació? Pouant en la seva experiència com a artista de l'escena i com a pedagog, Ramon Simó ens ofereix un viatge que, partint d'una reflexió crítica sobre el concepte d'escenificació, fonamenta històricament i amb l'aportació de diverses teories i tècniques teatrals, literàries o científiques, una manera de fer, uns procediments, una metodologia, sense cap voluntat de convertir-la en un manual de validesa universal.
A Els anys, Annie Ernaux construeix una narració personalíssima de sis dècades de la seva vida: dona veu a objectes, cançons, titulars de notícies o anuncis de cada moment històric, intercalant-hi textos del seu diari o la descripció de fotografies familiars. Crea, així, un model singular d'autobiografia, alhora subjectiva i impersonal, alhora privada i col·lectiva, amb un estil tan apassionat com aparentment objectiu. De fet, el fluir del temps és el gran personatge del llibre, en el qual totes les veus, imatges i fets conflueixen, brillen, passen i es dilueixen sense remissió.
Considerat un clàssic contemporani des de la seva publicació, Els anys ha constituït un enorme èxit literari i de vendes a França. Els anys ha guanyat els premis Marguerite Duras, Acadèmia Francesa, Lectors de Télégramme i Strega Europeu. Ha estat finalista del Man Booker Internacional. Ernaux ha merescut els premis Marguerite Yourcenar, Llengua Francesa i Formentor 2019 per la seva trajectòria literària. Traducció de Valèria Gaillard
«Un relat molt personal, molt privat, però que podria ser la història de molts. La col·lectivitat representada en una sola protagonista.» — Maribel Pascual, Las Furias Magazine
Cada llibre d'Annie Ernaux ens condueix a conèixer, sense sentimentalismes i amb total sinceritat, les experiències i emocions d'una dona, que pel seu talent literari esdevenen vivències universals. Ernaux es va fer popular a França amb El lloc, aquesta narració intimista, descarnadament autobiogràfica, sobre la relació amb el seu pare estimat.
Ell, primer obrer i després petit comerciant en un poble de províncies, mai no ha visitat un museu, ni ha llegit més que algun diari regional, però espera que, gràcies als estudis, la seva filla arribi a ser «millor que ell». En la narració de la vida i la mort del pare, la filla no renega dels seus orígens humils, però reconeix la distància dolorosa que les aspiracions d'ella —emmirallant- seen la culta i educada burgesia urbana— han obert entre tots dos.
El Futur Folklorista i el Futur Revolucionari es van fer amics en una escola de ball, tot i que a ells no els preocupava gens aprendre'n. De fet, només els interessen els contes populars (i després les cançons, i els jocs) i se'n fan uns grans experts, fins que un dia els governants alteraran el destí de tota la societat i, és clar, el d'ells dos.
Entre la tradició oral i la literària, cada lector pot reconèixer els personatges i la ciutat on viuen malgrat que no tinguin nom. També el país on passa tot plegat, el moment històric, els canvis socials. Cada línia del llibre vibrarà dins seu amb el record de fets viscuts, coneguts o narrats: la lluita soterrada contra un poder dictatorial, el desig de llibertat plena, el verí paralitzant de la repressió, la força aglutinadora d'una cançó…
Aquesta novel·la és com cap altra: màgica i real, atemporal i contemporània, circular i lineal, freda i ardent, amarada de tradició i rabiosament moderna.
«El llibre va ser llegit amb entusiasme per unes societats occidentals fascinades per l'Orient i desitjoses d'apropar-se a una espiritualitat idealitzada, sovint amb ganes d'experimentar un desvetllament personal. Gràcies a la seva enorme difusió, aquesta obra va canviar per sempre la visió occidental del zen.» — De l'epíleg.
«Els japonesos no consideren pas que el tir amb arc […] sigui cap esport, sinó que el veneren com un art heretat o, per molt sorprenent que sembli, un ritual. Així, l'"art" del tir amb arc és una habilitat que es fonamenta en l'exercici espiritual i que té per objectiu un encontre igualment espiritual: en el fons, l'arquer s'apunta a si mateix i, per tant, si fa diana és en si mateix.»
El professor de filosofia alemany Eugen Herrigel va viure al Japó en la dècada del 1920. Al llibre relata una part de les seves experiències i estudis de kyudo (l'art japonesa del tir amb arc). Publicat el 1948, aquest llibre és el principal responsable de la difusió del zen entre el públic occidental.
«Quan la mort toca de prop, la frivolitat es fa miques. Sentim com s'esquinça l'ànima i necessitem consol. Ho confessem o no, experimentem la necessitat de conhort. Qui, però, ens pot consolar? On s'ensenya l'art de consolar? No és fàcil trobar respostes.»
Francesc Torralba planteja com transitar per l'experiència de la pèrdua de manera consoladora i humana. Des de la filosofia, i també des de l'espiritualitat, l'autor ens proposa fer del dol una oportunitat per connectar amb els nostres sentiments més profunds i recordar amb serenitat els nostres éssers estimats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario