Un homenatge a La taronja mecànica d'Anthony Burgess que teixeix uns dramàtics fets reals amb la ficció més agosarada.
En Ludo, l'Uri i en Xapa són tres adolescents que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat: Barcelona és poc menys que el seu territori de jocs i diversió. Sense propòsits, sense maldat, sense consciència. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau la parafernàlia feixista. I les seves bretolades van sent més i més violentes, fins que ensopeguen amb una persona sensellar que dorm en una oficina d'estalvis.
Basant-se en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, Ferran Grau ha creat una novel·la singular i irrepetible, escrita en l'argot xeno —amb el qual es comuniquen aquests joves desorientats— i que submergeix el lector en una experiència trasbalsadora.
«Potser l'autor amb més talent del panorama narratiu italià.» — Alberto Ojeda, ElCultural.es
La Maria Cristina Palma, esposa del primer ministre italià, té fama, bellesa i l'atenció del món sencer. Però, sota l'aparença d'una vida perfecta, s'amaga la fragilitat que comporten alguns drames personals i un secret de joventut. Un dia rebrà al mòbil un vídeo que posarà en risc la seva intimitat, la seva imatge pública i l'estabilitat familiar.
Ammaniti explora a fons la ment i l'ànima de la seva protagonista, que busca l'equilibri entre la vida personal, les obligacions institucionals i la seva exposició en tots els mitjans i totes les xarxes, on, per a un públic delerós de xafarderies i escàndols, importa tant ser com aparentar.
Alhora divertidíssima i profunda, La vida íntima és un retrat magnífic de la vida actual. Ammaniti ens ha fet esperar vuit anys, però ha escrit una novel·la que atrapa fins a la pàgina final, on encara ens espera un últim i decisiu gir argumental.
«Una història més complexa del que sembla: acaba ressonant dins nostre.» — Le Devoir
Som als anys seixanta. En fa quatre que una família —pare, mare i tres fills petits— viu en una granja remota del departament francès del Cantal. El treball és dur, intens, potser gratificant. L'entorn natural és poc menys que meravellós per a qui vulgui gaudir-ne. Isabelle, Claire i Gilles, els fills, hi creixen feliços, despreocupats. Però un drama soterrat hi batega: dia rere dia Pierre maltracta la seva dona, que calla i ho tapa tot, incapaç de trobar les paraules per fer-ho saber, incapaç de fugir.
Amb una llengua expressiva i suggeridora, sempre concisa, Marie-Hélène Lafon és capaç de condensar tota una història familiar en poc més de cent pàgines. En tres capítols —1967, 1974, 2021— tres membres de la família parlen del que han vist, del que han viscut, del que han sabut. I és que les paraules tenen el poder de ferir, però sovint també el poder de salvar-nos i revelar la veritat.
Els germans Taverner, Escil·la i Felix, passen uns dies a la casa familiar a la costa sud-oest d'Anglaterra en companyia d'uns amics; els sembla que estan vivint «el final d'una era, el començament d'una altra», i intenten assolir «una manera diferent de comprendre-ho tot». Tots, de fet, esperen que un fet transcendent, decisiu, els salvi d'aquella rutina diletant. I passa: al fons d'un pou, Picus i Clarence han trobat un objecte que —s'esforcen a creure— podria ser el sant Graal.
Amb l'arribada de Carston, un convidat nord-americà, les relacions personals s'emboliquen més, amb moviments per amor o per enveja, i equívocs, i malentesos, i suposicions. Mentre al seu voltant batega una natura gairebé salvatge: el bosc remorejant, el penya-segat tallat a pic, el mar com un animal viu…
És en la descripció i l'evolució dels personatges, en l'elusiva manera de mostrar-ne les accions i els sentiments, que Mary Butts, contemporània de Virginia Woolf o de Katherine Mansfield, és profundament original, amb una prosa sensorial i subtil, gens convencional.
A La dona gelada Annie Ernaux s'acosta a la trentena, és professora, està casada amb un executiu i és mare de dos nens. Viu en una casa confortable. I malgrat tot, se sent una dona gelada.
Com milers d'altres dones ella ha sentit que la seva curiositat, la seva felicitat, el seu impuls vital s'anaven anquilosant en l'intent de compaginar la feina amb les compres, els sopars, l'atenció als fills… Tot allò que s'entenia com la condició normal per a una dona. Barrejant tendresa, ràbia i amargor, Ernaux explica brillantment aquesta alteració de la quotidianitat, aquest empobriment de les sensacions, aquesta dilució de la identitat; l'esclavitud quotidiana a què les dones són empeses com si fos l'únic camí possible per a la realització personal.
«Ernaux assumeix plenament la seva identitat de dona procedent d'una classe popular, i s'alça com la veu d'una generació.» — Valèria Gaillard
«La dona gelada és un dels seus grans llibres, i un bon punt de partida per endinsar-se en la seva obra.» — Ahora Qué Leo
«Ernaux escriu a la recerca de si mateixa, de la violència experimentada com a dona i proletària, dels tabús que han poblat la seva vida.» — L'Avantgarde
No hay comentarios:
Publicar un comentario