Pijuan desplega el seu talent i un sentit de l'humor finíssim en una novel·la que reflexiona sobre la identitat i els dobles, el pes de la família o les estranyes idolatries contemporànies. Incisiva, ambiciosa, hilarant.
En una exclusiva clínica croata, Dino espera per sotmetre's a una operació de cirurgia plàstica, tot i que no té gaire clar en què consistirà. Mentrestant, per matar el temps, el jove explica al pacient del costat la increïble successió d'esdeveniments que l'han portat fins allà: paternitats no reconegudes, articles plagiats i usurpacions d'identitat. Hi intervenen individus tan inversemblants com un conegut productor de Hollywood, alguns artistes de l'italo disco o els membres d'una secta que vol predir el futur a través dels pentinats de Nicolas Cage, a qui Dino idolatra. Un relat en aparença delirant però que avança —de Sabadell a Los Angeles, passant per Croàcia i Nàpols— amb una lògica aclaparadora.
Una esplèndida recreació d'un passat familiar colpidor.
El 1872 a Port Louis, a l'illa de Maurici, a 900 kilòmetres de Madagascar, una parella i el seu fill desembarquen procedents de l'Índia. Són culis —treballadors esclavitzats per llargs contractes— amb els números 358444, 358445 i 358448. Arriben per treballar als camps de la colònia britànica i són els avantpassats de l'autora.
Nathacha Appanah es capbussa en la memòria familiar i en diversos arxius per fer aflorar l'existència d'aquells parents a qui la història pràcticament havia esborrat. Però hi ha vivències, lluites, noms, emocions, conflictes que han sobreviscut de generació en generació i encara ara bateguen, demanen ser explicats. Com si la responsabilitat de l'escriptora fos salvar tot aquell sofriment, tota aquella explotació inhumana, i acostar-se a la veritat, a una certa veritat que relliga la família de la Humanitat al llarg dels segles.
Una obra mestra que ha esdevingut un clàssic de l'anomenat «realisme màgic».
Un dels millors inicis de la literatura italiana. Al seu llit de mort, la Gran Vella, una dona autoritària que ha governat la casa amb mà de ferro, maleeix els familiars presents, advertint-los que tota la família morirà jove. I tot seguit, ella mateixa mor.
En els mesos següents, una llibertat desconeguda i una certa despreocupació vital amaren l'existència de tothom…, fins que passats cinc anys es produeix la primera mort. I cinc anys més tard, la segona. ¿Aquestes morts, obeeixen a les lleis inescrutables del destí, són producte de la maledicció, o es tracta de simples casualitats?
En part fantàstica, en part thriller, sempre inquietant, Gent en el temps va ser un enorme èxit en la seva època, una obra mestra que ha esdevingut un clàssic de l'anomenat «realisme màgic»: per l'estil, per l'estructura, per l'habilitat narrativa. I és que tothom, tard o d'hora, ha de morir; però què passa si algú sap —amb total exactitud— quan morirà?
Una mirada profunda sobre la creació, l'espai viscut i la imaginació que il·luminarà les nostres lectures futures.
Aquest assaig literari sobre la imaginació poètica és un clàssic del segle xx. Alhora filòsof i poeta, Gaston Bachelard escriu amb un estil inconfusible, a mig camí de la reflexió i la intuïció. Teniu a les mans un assaig que aprofundeix en les relacions entre poesia i espai (arquitectura, llar, natura), es pregunta com els espais físics influeixen en la nostra creativitat i com nosaltres habitem aquests espais, els transformem i els atorguem significats d'acord amb les nostres experiències.
El que pretén Bachelard és observar com sorgeixen les imatges poètiques dins la ment i estudiar la imaginació com un procés de la nostra ànima, no racional. Es tracta d'un dels pensadors sobre literatura més intuïtius i inspiradors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario